etern retorn que dorm un jorn al mig del bast desgast pitjor millor foscor sentor de por la flor del plor l'enyor del mar festiu que riu hivern que cau i no sap com.
entre els feixos de sol i les soques tràgiques en kuate sembla irreal i màgic en un teatre espontadós i fonedís que fa l'estrena el dia que assaiga i canvia sempre de comèdia com una enciculpèdia loca, l'oca, l'oca, l'oca...
sobre la
ciutat hi ha tres o quatre globus portats pel vent plens i plens de gent, has de fer clic si vols veure'n un pessic, hi son i amb mitja dotzena de persones portades, meravellades, espantades, aclofades, escurades, remenades, matinades, marejades ...
nooooo a cada cistella un ermorzar i cava, i pum treu l'ensurt primer el mariner, expert, lluert del desert,
acomplert i cruel com duel de lleó en zel, torrat de fulla, cresta de gall, feina de mall, brunzir d'orella sense parella, la parpella és famella i l'ull masculí com el rodolí que et feien dir:
les montanyes sacalines, totes elles garrotxines,
vessen la nostàlgia
de la neuràlgia
entre els coixins i amb llençols botxins
de boira, i una suavitat impossible la vella impassible copia perfils amb esmolats burils i dibuixa les herbes de bruixa grogues i eixutes com antigues putes que fan més dolç el blau retallat, quallat per la muralla feta de palla per la canalla que balla dins la sanalla sona la gralla mentre badalla la cosina.
quina cosina?
aquella tan fina com una nina de porcel.lana.
un camp gebrat hi dallen les primeres flames del cel, vençudes pel vel, resignades a donar lluentor a la gespa fracassada, arrassada, estressada, extasiada, conformada, despitregada i despentinada, marejada, vomitada, convulsionada, rosegada, il.luminada com una llimonada.
recullons:
glaçada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada