Petites coses...

Una mica endins de les coses de cada dia hi ha mons sorprenents que només es poden veure travessant les fronteres de la rutina, obrint les finestres de la percepció, si pot ser... de bon matí i sense esmorzar en excés, agafes el camí més amagat i desconegut i passeges sense pressa; i no t'en cansis pas fins que tenguis clar què busques, o encara que no ho descobreixis... quan et sentis sorprès irremisiblement: atura el temps , alguna cosa irrepetible viu a cada instant!. La vida et pot sorprendre quan menys t'ho esperis amb la visita íntima a una tulipa. A mi em posa, què vols que et digui, em pots dir pervertit...

Tan se val què sigui, si té nom, a quina subespècie pertany o saber si encara no existeix als taxons i catàlegs dels entesos. Has de saber que quan hagis passat desapareix tot, si no guardes el record d'aquestes coses, potser mai res sigui igual, sense tu el món s'acabaria. El riu que passa no torna ser mai el mateix, només és una pedra que s'ha fet un abric de molsa. I no cal que en tinguis enveja, aquesta pedra no té cames, ni braços, ni nas, ni ulls, no sé si tan sols tingui orelles. Pot ser que no senti ni fred ni calor, aleshores l'abric de molsa és pura coqueteria!.

L'hivern passat va nevar amb ganes, i més d'una vegada!,
com ens agrada quan la ciutat s'atura uns instants, (cada vegada més breus). Aviat les màquines llevaneus trepitgen urgentment el blanc de la neu, l'acumulen a les vores perque registri a més córrer el fum dels vehicles i faci la sopa negra; el silenci ens fa una mica de mal i hem d'arriar la màkina, que no s'aturi,... sentim el vertígen del temps sense pautar. La neu a l'estenedor feia un moment impossible.

La llum esclata sobre les fulles i el negre es fon en els ulls, hi ha una passió per viure que s'encén enllà del cel, i totes les herbes i les cuques (i els pàjarus) s'afanyen a beure la seva poció, a sentir l'emoció que travessa la matèria, glateixen la vida. I no se pas si aquesta palagra me l'acabo d'empescar de la memòria mal conreada, si la porten els diccionaris o si... me l'hauria inventat directament. El tema és més complicat que tot això, la vida ha de ser presa amb tota la intensitat d'una provocació: el ginebró és feliç?.

No te la mengis que et faria mal de panxa, però per les ovelles sembla una llaminadura irresistible, corren a menjar-ne fins a netejar els boscos; en canvi els arbres s'en cansen de suportar que s'enfilin aquestes heures des de la soca i fins a les branques; de vagades els colguen, i els deixen a les fosques...fins que es moren. Ens hem de preguntar seriosament si les heures s'han de considerar culpables de que es morin alguns arbres en els que s'enfilen, o encara més: és acceptable que ens facin mal de panxa els seus raïms una mica massa semblants als de les vinyes?.